L’estudi de la ciutat de la il·lustració és essencial per a la dels procesos de formació de l’Espai Públic, La base de la tradició de l’urbanisme que ha arribat fins els nostres dies.
L’urbanisme europeu actual es basa en una sèrie de principis que tenen l’orígen en el període de la Il·lustració. Cal tenir-los en compte per a comprendre l’abast dels conceptes i canvis actuals.
En la lliçó següent, a través de la comparació amb la ciutat islàmica es vol accentuar el caràcter relatiu d’aquesta concencepció de l’espai i les estratègies territorials en quê es basa.
A través de l’estudi del cas d’Almacelles, objecte d’un treball de planejament, es pot començar a entendre l’abast de les transformacions territorials, econòmiques, polítiques i tècniques dels anys de la il·lustració.
El tema determina l’estructura de tot el planejament urbanístic que s’ha fet durant més de dos segles. No es tracta només d’una influència directa, com la que deriva de la simple distinció de l’espai privat i l’espai públic a partir de l’alineació, sinó d’un desenvolupament complet de l’acció pública de l’estat i els poders locals, en front de la fragmentació de poers territorials anterior. La transformació de la ciutat i el territori són, en primer lloc, tema d’economia, inserció d’uns terrenys en el mercat, també són tema d’afirmació d’un poder i una estructura de la propietat. Finalment, són tema tècnic, d’homogenització de l’espai de racionalitat.
Naturalesa, ciutat i creació de valor. L’extensió del mercat.
- El valor econòmic i social de l’espai i la seva incidència en les cartografies de creixement i renovació urbana. La distinció entre públic i privat en l’urbanisme europeu. Informació cartogràfica i projectes geomètrics. Els plànols geometrics com a instrument de coneixement i suport de la nova acció pública. Les infrastructures que unifiquen el territori i la cartografia
- La cartografia com a eina de reconeixement de la ciutat i el territori. Els plànols com a inventaris dels valors i defectes de la ciutat i el territori. La triangulació i el seu significat en la concepció d’un espai llis i homogeni.
- L’alineació i la inclusió del sòl en el sistema urbà. Un tema essencial en la nova política urbana: públic i privat.
Estratègies
“Interés general” i garantia de les necessitats humanes.
El projecte de ciutat
El projecte de ciutat entre la superposició de geometries i les formes. Experiments morfològics. Atzar i astúcia versus procesos deductius. Mes enllà de les grans estratègies territorials, que defiven de la nova acció pública, les tàctiques de dibuix obren el tema vers consideracions que es faran més endavant
La imatge i el dibuix de la ciutat. Patte i Paris. La forma de l’espai públic. El dibuix com a tàctica, que se superposa a les estratègies. La creativitat en aquest context. Formes elementals, caràcter i sensacions. Un nou llenguatge de composició. La creació d’una imatge urbana darrera dels experiments morfològics. El paper de l’arquitectura en la creació dels significats de la nova ciutat i el nou territori.
L'espai i la ciutat Islàmica
L’interés del tema és a la contraposició entre aquest model de formació de ciutat i l’anterior. Aquí, l’espai públic no remet directament a la formació del carrer.
Paral·lelament, l’estudi d’aquest tema permet introduir un concepte que serà molt important més endavant. La superposició de regles de formació de l’espai.
El resultat és un espai més complex en la forma, els usos i, sobre tot, l’articulació de les regles de formació.
Referències de mètode:
AGREGACIÓ DE PECES EN BASE A CONCEPTES ALIENS A LA VIALITAT. Una lògica de creació urbana diferent.
ELS TIPUS D’EDIFICACIÓ I LA RELACIÓ AL CARRER: SERVITUDS I RELACIONS COMPLEXES. La superposició de traçats.
1. L’espai a les ciutats de la vesant sud del Mediterrani.
Un espai format per connectors i edificis. Carrer o servitud. La casa i el carrer.
Un espai format per punts que s’interrelacionen a través d’un espai intermedi de diverses dimensions:
La geometria i les referències visuals.
L’orientació i les referències simbóliques
L’aigua, l’orientació i les preexistències en l’estructura urbana.
2. La qüestió del carrer.
Carrer o servitud.
Les relacions entre la casa, la botiga i el carrer.
La posició simbólica dels edificis.
La qüestió de la porta i l’accès.
3. Els tipus d’edificis.
Organització en planta, pati, la porta d’accès, la llum. Idea de tipus i variacions. Entre consideracions simbóliques i climàtiques.
Variacions del tipus:
L’edifici residencial
La mesquita.
La madrassa.
El Kahn
4. La composició de la ciutat en base a estratègies complexes.
La qüestió de la superposició en la formació de la ciutat històrica. El cas de les ciutats orientals.
El tema del decumanus hellenístic. La deformació dels traçats històrics.
5. El tema del límit i la intersecció entre gramàtiques.
Les places i portes com a espai d’intersecció de lògiques diverses.
Els boulevards estructuradors de Rabat.
Interrupcions: el Bou Regreg.
I. Extensió de l’esfera pública a l’organització de la ciutat.
En el segle XX, l’urbanisme s’ha format com a disciplina intel·lectual i com a pràctica política. És impossible comprendre algun instrument actual, com el POUM, sense referir-se a aquest moment. En el cual el concepte original de l’esfera pública s’exten vers qüestions com la racionalització i la “taylorització” de les relacions humanes, el treball i tota la ciutat.
En aquest moment, l’esfera pública s’exten a les qüestions própies de l’estat del benestar: habitatge, equipaments, parcs, transports, etc.
Estructura del programa:
1. Diagrames i condicions d’organització i racionalització. Un nou tipus d’espai urbà, un nou tipus de política.
3. Les bases teóriques dels esquemes d’organització. Models de localització i economies d’escala i aglomeració.
4. Ampliació del concepte d’espai públic a l’habitatge, els parcs i els equipaments. Les bases territorials, polítiques i econòmiques de l’urbanisme municipal del segle vint.
5. El control del mercat del sòl. Un objectiu derivat de les polítiques urbanístiques. “Rendes paràssites”, impostos sobre el sòl i reparcel.lació.
6. Els sistemes de parcs i d’equipaments. Imatge urbana enquadrament de la societat. Organització versus superposició.
7. L’espai construït de la ciutat. Zonificació i reglaments alternatius. Una nova imatge urbana.
II. Signes d’afebliment del model.
A partir de les dècades dels anys vint i trenta es comencen a generalitzar nous temes que seran essencial en el canvi del model urbanístic a finals de segle. Alguns d’aquests temes són importants. En primer lloc, les permanències, les traces urbanes i territorials, la duració diferent dels elements urbans i la història. En segon lloc, les relacions entre camp i ciutat, que a partir d’aquesta época, i en el desenvolupament de les xarxes d’energia i comunicació, esdevindran més complexes. Finalment, els estàndards de cessió i la formació de preus.
Els models urbanístics d’aquesta época estan plens de referències sobre aquesta progressiva dissolució del model racionalista.
1. L’evolució del projectes de Le Corbusier i Hilberseimer entre el 1.920 i el 1.930..
2. El pla Macià i el raonament geogràfic.
3. El regionalisme anglès i americà. Recursos naturals, paisatge i malles descentralitzades. Els conceptes de superposició i de límit en la superació dels esquemes d’optimització.
4. La forma del territori mallat. El Team 10.
5. Morfologia del territori, línies de força i punts d’intensitat. El concepte de Centre Direccional.
